Únicamente ruinas y sueños de ruinas. Esta es la ciudad de la muerte presente. Cuando ya nada se espera, cuando ya nadie camina por las calles sin nombre y sin aceras, un grito rompe la maldición del silencio. La rendición no es el salario del poeta que pervive en un mundo de sombras, que lucha levantando piedras para rehacer el camino de los ancestros y reivindicar un mundo pleno de vida, de sueños de luz, de pureza… Pero hoy los edificios devastados muestran el vacío de un paraíso sin esperanza. Únicamente ruinas y sueños de ruinas. Y la muerte buscando a un hombre que grita más allá de la indiferencia de un mundo callado.
José Luis García Herrera
Somien els molins de vent amb una nova esperança que les seves aspes no s´omplen de fred ni de gel ni d´enyorança. Somien els molins de vent amb una nova esperança en el país dels corruptes i dels morts on no es vol parlar de misèria ni de mancances. Somien els molins de vent amb una altra vida un altre temps.
Gabriel Boloix
Sueñan los molinos de viento con una nueva esperanza que sus aspas no se llenen de frío ni de hielo ni de añoranza. Sueñan los molinos de viento con una nueva esperanza en el país de los corruptos y de los muertos donde no se habla de miserias ni de lo que falta. Sueñan los molinos de viento con otra vida otro tiempo.
Una vegada hi havia una flor que només s´obria a les nits, en un jardí abandonat de la ciutat. No volia que l´esplendor del seu color, que la bellesa dels seus pètals enlluernés la mirada dels humans. No volia que la tallessin per fer-ne un ram i la posessin en un gerro d´una botiga. No volia ser flor d´un dia, llançada després a una paperera del carrer. Volia marcir-se tota sola, però a l´aire lliure, sota el sol i la lluna, arrelada en un racó del vell jardí.
Albert Tugues
A llom de l´ona blanca cavalcant sense cap por, creua la mar vers l´horitzó omplint el temps d´esperança. La seva lluita és la llibertat d´aquells companys i amics que cercant la vida van morir engolits pel foc de tempestes. Trobarà descans en el seu viatge el dia que la pau sigui completa i no calgui abandonar casa seva buscant la dignitat en un altre.
Antoni Barnils Costa
Only ruins and dreams of ruins. This is the city of the present death. When nothing is expected, when nobody walks through the streets without a name and without sidewalks, a scream breaks the curse of silence The surrender is not the salary of the poet who survives in a world of shadows, who struggles raising stones to redo the path of the ancestors and claim a world full of life, dreams of light , of purity ... But today the buildings devastated show the emptiness of a paradise without hope. Only ruins and dreams of ruins. And death looking for a man who screams beyond the indifference of a quiet world.
There was once a flower that only opened at night, in an abandoned garden of the city. I did not want the splendor of its color, that the beauty of its petals dazzled the gaze of humans. I did not want they cut it to make a bouquet and put it in a vase in a store. I did not want to be a flower of a day, then thrown into a trash can on the street. I wanted to wither alone, but in the open air, under the alone and the moon, with roots in a corner of the old garden.
On the back of the white wave riding without fear on the forehead, you sail the sea to the horizon filling the time of hope. Fight for freedom of companions and friends that looking life died swallowed by a storm fire. You will find your trip break the day peace is complete i need not leave their homes and find dignity in others.
The windmills dream with a new hope that their blades do not fill with cold neither of ice nor of longing. Windmills dream with a new hope% % in the country of the corrupt and of the dead where there is no talk of misery or of what is missing. Windmills dream with another life another time.
Había una vez una flor que sólo se abría por las noches, en un jardín abandonado de la ciudad. No quería que el esplendor de su color, que la belleza de sus pétalos deslumbrara la mirada de los humanos. No quería que la cortaran para hacer un ramo y la pusieran en un jarrón de una tienda. No quería ser flor de un día, lanzada después a una papelera de la calle. Quería marchitarse a solas, pero al aire libre, bajo el solo y la luna, con las raíces en un rincón del viejo jardín.
Sobre el lomo de la ola blanca cabalgando sin miedo en la frente, surca el mar hacia el horizonte llenando el tiempo de esperanza. Lucha por la libertad de compañeros y amigos que buscando la vida murieron tragados por un fuego de tempestad. Encontrará su viaje descanso el día que la paz sea completa i no necesiten abandonar sus casas y encontrar la dignidad en la de otros.
¿Te preguntaste alguna vez Si esto era lo que era? Cuando las rosas crezcan sin obstáculos. Cuando nadie amenace a nadie. Esto será la paz.
MYRIAM BUENO PEREZ 5é Primaria . Lycée Français de Palma de Mallorca XVII Premi de Poesia Solidaria
Mi país está en guerra, adiós a la Tierra. Me fui de aquí más rápido de lo que me dijeron. Estoy en Grecia donde me han acogido. Yo el refugiado, a cada lugar, debo adaptarme.
MATEO MOCHET CM 1. Lycée Français. Palma de Mallorca XVII Premi de Poesia Solidaria
Si yo fuera futbolista chutaría la pelota contra las pistolas, de los cañones haría papel roto. Si yo fuera futbolista de los tanques haría chocolate, de las balas haría agua y de los cuchillos conchas. Si yo fuera futbolista cambiaria los terroristas por ratoncitos y de los fusiles haría yogures blancos. Si yo fuera futbolista cambiaria los ladrones por payasos de circo.
ALBERT ANDIÑACH 3er Primària . Escola Bergantí. El Masnou. Barcelona XVII Premi de Poesia Solidaria
La mano de la madre, resplandeciente de esperanza, sin parar, muestra y muestra la foto de su hijo perdido. Los ojos de los soldados, llenos de luz amarga, la muran sin verla, de tanta ceguera que han visto.
Tònia Passola XVII Premi de Poesia Solidaria
The mother´s hand, resplendent with hope, non-stop, shows and shows the picture of her lost child. The eyes of the soldiers, full of bitter light, the muran without see it, of so much blindness that they have seen.
Did you ever ask yourself If this was what it was? When roses grow without obstacles. When nobody threatens anyone. This will be peace.
MYRIAM BUENO PEREZ 5é Primaria. Lycée Français de Palma de Mallorca XVII Premi de Poesia Solidaria
My country is at war, goodbye to Earth. I left here faster than they told me. I´m in Greece where I´ve been welcomed. I´m the refugee, a Each place, I must adapt.
If I were a football player would kick the ball against the guns, of the guns would make paper broken. If I were a football player of the tanks I would make chocolate, of the bullets would make water and of the knives shells . If I were a football player I would exchange the terrorists for mice and the rifles would make white yogurts. If I were a football player I would exchange the thieves for circus clowns.
ALBERT ANDIÑACH 3er Primària. Escola Bergantí. El Masnou. Barcelona XVII Premi de Poesia Solidaria
Si jo fos un futbolista xutaria la pilota contra les pistoles, dels canons en faria papers trencats. Si jo fos un futbolista dels tancs en faria xocolata, de les bales en faria aigua i dels ganivets, petxines. Si jo fos futbolista canviaria els terroristes per ratolins i dels fusells en faria iogurs blancs. Si jo fos futbolista canviaria els lladres per pallassos de circ.
La mà de la mare, lluent d´esperança, sense parar, mostra i mostra la foto del seu fill perdut. Els ulls dels soldats, plens de llum amarga, se la miren sense veure-la, de tanta ceguesa que han vist
Del cel cauen bombes. El nostre pitjor temor no arribar al refugi. Al camp de batalla, el nostre pitjor temor, no tornar mai més. Estem sols a casa, el nostre pitjor temor, morir sense viure.
Judit Suárez de Figueroa i Ruana. 4rt.d´ESO – Escola Institució Montserrat
Del cielo caen bombas. Nuestro peor temor no llegar al refugio. En el campo de batalla, nuestro peor temor, no volver nunca más. Estamos sólos en casa. Nuestro pero temor, Morir sin vivir.
Scorpion of the mist penalty the night earthquake in Nepal Sad the earth. Tears that tremble death does not cry.
José L. Budría
Marble earth Yellowish wake of sorrow and crying.
Aitana García Márquez
Nobody gets wet anymore, Nobody breathes. But in this dry land I see sunbeams in your mornings.
Cati Gómez. Profesora de lengua castellana
From the sky fall bombs. Our worst fear not reach the shelter. On the battlefield, our worst fear, never come back again. We are alone at home. Our but fear, Dying without living.
Alacrán de la bruma pena la noche terremoto en Nepal Triste la tierra. Lágrimas que tiembla la muerte no llora.
Tierra de mármol Estela amarillenta de pena y llanto.
Nadie se moja ya, Nadie respira. Pero en esta tierra seca Veo brotes de sol en tus mañanas.